divendres, 4 de gener de 2013

Quan depenem de fora


Foto: La Vanguardia.


En la inauguració de l'Eix Transversal, el President Mas ha dit que "quan depenem de fora, les coses van més lentes o no van" (enllaç). 


He trobat aquesta frase curiosa, perquè el mateix President Mas fins no fa gaire insistia en el concepte d'una Catalunya interdependent, tot assegurant que en un món globalitzat no hi ha ningú independent i tots els països depenen els uns dels altres, especialment dels seus veïns. Doncs si ara resulta que dependre dels altres significa que les coses aniran pitjor, anem malament.

divendres, 28 de desembre de 2012

La força del dret

Els mossos, a punt per defensar el dret a decidir (foto: BTV).

Avui a El Periódico, sobre el nou conseller d'Interior Ramon Espadaler: “Liderarà un departament que sí que és una estructura d’Estat i que, en cas de tensió amb l’Estat espanyol, pot haver d’assumir el rol de defensar per la força el dret a decidir”.

La darrera frase ha fet que m'ennuegués amb el cafè amb llet de l'esmorzar. No m'hauria estranyat llegir-la en determinats fòrums d'internet, però una expressió de tons tan guerracivilistes en un diari tan moderat com El Periódico m'ha sorprès molt. Precisament fa unes setmanes, el director del diari va publicar un article d'opinió  on mostrava el seu disgust per les paraules del llavors conseller Puig quan va dir allò que, en cas de conflicte amb el Govern central, els mossos estarien al costat del país.

Tot i que un enfrontament armat entre Mossos i la Policia Nacional sembla extremadament improbable, suposaria una deriva terrible dels aconteixements que tindria efectes duradors en molts àmbits, des de la societat fins a l'esfera internacional. I això és una cosa que ni uns ni altres volen.

dilluns, 3 de desembre de 2012

El Twitter no és per a mi


Doncs això, que el Twitter no és per a mi. M'hi vaig donar d'alta fa un parell de mesos si fa no fa i no m'ha acabat d'enganxar.

Reconec la utilitat d'aquesta eina pel que toca a disseminar titulars de forma ràpida. Desgraciadament, per aprofitar aquesta capacitat un ha d'estar-hi connectat permanentment, i això és una cosa que jo habitualment no puc fer (i, de fet, no crec que fes: això de mirar la pantalleta de l'smartphone cada cinc minuts em fa sentir una mica ximplet).

També hi ha alguns twittaires que proporcionen reflexions interessants a través d'aquesta xarxa. El problema és que l'extensió limitada del text redueix molt la possibilitat de fer-hi raonaments o il·lustrar el que es diu, a menys que un afegeixi un enllaç on continuar l'exposició.

De fet, he trobat que el Twitter fomenta precisament el contrari al raonament: l'abús de la consigna i l'eslògan. M'ha decebut l'ús del Twitter com a pura eina propagandística (i estic segur que seguir moltes persones vinculades a la política hi ha ajudat). Jo miro el twitter dos o tres cops al dia i la majoria dels tweets que rebo són pura consigna ideològica. Ni informació, ni reflexió, ni actualitat, només afirmacions sense fonaments i escombrar cap a casa. I aquests tweets poden ser tranquil·lament un 50% de tot el que desfila davant els meus ulls un dia qualsevol. La sensació que tinc sovint és que estic llegit els comentaris dels lectors dels diaris online: intercanvis d'acusacions i nul·la voluntat de dialogar.

I això no és per a mi. No pretenc donar-me de baixa, només mostrar la meva decepció amb aquest mitjà. No sé és que jo he tingut mala sort, si no he acabat d'entendre-hi el funcionament.

dilluns, 26 de novembre de 2012

25-N: La voluntat d'un poble

Mas ahir en la seu de CiU. Foto: El Periódico de Catalunya.

Mirava TV3 ahir a la nit i quan van començar a aparèixer els primers percentatges de vot escrutat de seguida vaig pensar: "Quina pallissa!". Realment, si es complien els pronòstics aquella no seria  la nit del fem-ho possible per a CiU. En les hores posteriors els resultats van millorar una mica, però el llistó que s'havien posat els homes d'en Mas quedava tan lluny que era gairebé com si haguessin perdut les eleccions, tot i haver tret uns molt respectables 50 escons. La majoria excepcional quedava finalment transformada en la pèrdua de 12 diputats. La voluntat d'un poble, en diuen.

Recel dels electors davant les majories absolutes? Inquietud en les files de CiU davant el sobtat gir secessionista d'en Mas? Desconfiança en la voluntat de Mas de tirar endavant un procés sobiranista de debò? Efecte de les acusacions de corrupció? Mas va demanar vots prestats durant la campanya i segurament sí que en va haver molts, però en sentit contrari: de CiU a ERC.

Posats a veure fets inversemblants, durant una estona vaig imaginar-me, com en un gag del Polònia,  la refundació del tripartit. Vaig veure al Mas rebent la noticia i, tot seguit, vaig veure com s'enfilava a la barana del balcó del Majestic disposat a llençar-s'hi de pura desesperació.

Mas va repetir davant els periodistes que qualsevol possible Govern passava per CiU. Això és totalment cert, però aquest cop haurà de gestionar una oposició tricèfala (ERC, PSC i PP amb representació molt similar) on cada partit intueix que és necessari en algun aspecte. La cruïlla d'escollir entre l'economia i el sobiranisme és complicada. Un acord amb ERC asseguraria la continuïtat del projecte sobiranista però suposaria una nosa de cara a aprovar mesures socialment restrictives, que des del Govern es consideren imprescindibles. Per altra banda, un acord amb el PP donaria llum verda en qüestions econòmiques però significaria la mort d'un procés sobiranista que s'ha convertit en una promesa personal d'Artur Mas. Però la cosa es pot complicar encara més: està la gent de CiU disposada a continuar abraçant una idea (la independència) que els ha costat una clatellada de 12 diputats? Es plantejaran tornar a posicions autonomistes com qui no vol la cosa? I també hi és el PSC, com l'alternativa del mig: potser més disposats que ERC a negociar algunes retallades aquí i allà a canvi de ficar el procés sobiranista en el congelador durant una bona temporada, cosa que els trauria molta pressió.

No sé amb qui s'acabarà pactant ni com. Si hagués d'apostar diria que el més probable és una aliança CiU-ERC amb una ERC molt disposada a afluixar en temes socials a canvi de poder tocar amb els dits el seu gran somni (i per això em sorprèn l'actitud dels diaris de Madrid, que veuen en la caiguda de CiU la fi de l'independentisme). Tanmateix, vistos els resultats, jo ja m'ho espero tot.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Els polítics i els endevinadors

L'endevinadora, de Simon Vouet
 
En Toni Soler deia fa uns dies que preguntar si hi hauria peatges en una Catalunya independent, o si s'hi podrien pagar les pensions, no era procedent. Dia que aquestes són preguntes que depenen de decisions que prendran Governs futurs i ningú a dia d'avui pot respondre-les (enllaç).

Tanmateix, haureu notat que els partits polítics catalans fan exactament el contrari: ens expliquen dia sí i dia també com serà aquesta Catalunya independent. Uns en positiu i altres en negatiu, però tots competeixen per fer-nos arribar els seus pronòstics. Hem de creure que ens estan venent fum? Que ens estan enganyant amb prediccions impossibles? Jo crec que no.

Hi ha qüestions que impactarien un futur Estat català des del primer dia, independentment del color polític del Govern. Per exemple: Catalunya podria o no formar part de la UE bon punt s'independitzés? Ningú no demana postergar aquest debat fins després d'una consulta. Al contrari: volem saber ara si serà legalment possible continuar en la UE, volem saber a què atenir-nos abans de votar. I el mateix s'aplica, per exemple, a les pensions: es podrien continuar pagant les mateixes pensions en una Catalunya independent? Governs posteriors decidirien el com, el quant i el fins quan, però, d'entrada, el que volem saber es si ens ingressarien els diners des del primer dia.

Amb la independència com a tema clau de la campanya electoral, és normal que qualsevol partit amb aspiracions s'hagi format una idea de com seria l'hipotètic Estat propi. Al capdavall, suposo que aquests mateixos partits serien els que aspirarien a governar aquest Estat. Per tant, trobo perfectament raonable que els ciutadans els demanem què pensen fer si un dia gestionen les famoses estructures d'Estat.

I més enllà de la fita electoral, un canvi sociopolític de la transcendència d'una independència (o interdependència?) demanaria un consens sociopolític molt ampli, que per lògica s'hauria de gestar abans de la consulta. Arribat el cas, el model d'Estat i els drets bàsics dels ciutadans podrien (i crec que haurien de) decidir-se d'aquesta manera i ratificar-se després en un referèndum constitucional (el primer esborrany de la hipotètica Constitució quebequesa estava ja escrit abans dels referèndum del 1995; enllaç). La cooficialitat del castellà, per exemple, podria decidir-se amb un consens polític d'aquesta mena.

Potser no cal llençar-nos a un debat d'aquesta mena ara mateix, quan el procés independendista encara és només una promesa electoral, però arribat el cas seria imprescindible posar-nos a debatre abans d'una consulta. No només crec que seria procedent sinó directament imprescindible. Si no, se'ns estaria demanant decidir a cegues, sense cap informació. Això sí, el tema dels peatges el podríem deixar per a més tard.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Jo vaig votar... però potser no als teus


Ahir vaig veure el vídeo institucional que ha fet la Generalitat per a la campanya del 25-N i vaig creure d'entrada que veia el vídeo electoral de CiU.

A diferència de campanyes anteriors, aquesta em sembla ideològicament esbiaixada, sobre tot per la presència recurrent de banderes estelades. Res a dir si es tractés de la senyera, que és la bandera de tots els catalans, però les estelades són un símbol polític clarament associat amb els partits independentistes. Per això considero que els partits que han impugnat la campanya davant la Junta Electoral (tots tret de CiU i ERC) tenen tota la raó.

CiU es defensa amb l'argument que les imatges es limiten a reflexar moments importants de la història de Catalunya. Ho trobo un raonament molt parcial: és cert que totes les escenes del vídeo són de moments històricament rellevants, però també és cert que no per això són políticament neutrals. I això darrer és essencial tenir-ho en compte si es vol fer una correcta campanya institucional. Si era impossible trobar imatges on no sortissin estelades, potser hagués estat millor fer un altre tipus de vídeo.

Sóc conscient que a CiU no són tan naïfs com per no haver predit la reacció que el vídeo provocaria. Em fa l'efecte que alguns desitgen secretament que la Junta Electoral el veti per poder indignar-se i continuar fent bullir l'olla electoral.

Finalment, haig d'expressar la meva admiració per la manera tan audaç com es planteja el 25-N en termes de plebiscit sense expressar-ho directament. L'alineació amb altres fets històrics i el mateix eslògan Jo vaig votar fan sonar ecos de moment transcendental i d'una votació que un podrà explicar als seus fills.

Podeu veure diferents versions del vídeo aquí i aquí.

dijous, 25 d’octubre de 2012

La (inevitable) comparació amb el Quebec


Sovint es compara Catalunya amb el Quebec. Com  totes les comparacions entre societats, és una comparació imprecisa. D'entrada, les situacions lingüístiques del Quebec i de Catalunya no són similars: allà hi ha un 10% de persones amb l'anglès com a llengua materna, mentre que a Catalunya els castellanoparlants ronden en 50%. En termes de pes demogràfic és una diferència substancial. A més, un sistema educatiu segregat fa que el bilingüisme al Quebec sigui molt inferior al de Catalunya (sobre un 40% enfront del 78%; enllaç, enllaç).

Suposo que és per això que, com a català, algunes situacions lingüístiques del Quebec em sorprenen. Per exemple, el projecte de llei de retolació comercial d'allà prohibia fer servir qualsevol llengua que no fos el francès. Aquesta llei va ser anul·lada pel Tribunal Suprem canadenc i ara els rètols en francès han de ser com a mínim el doble de grans que els rètols en qualsevol altre llengua i no ha de tenir característiques (colors, dibuixos, etc.) que apartin l'atenció del text en francès (enllaç). Per sort a Catalunya no hem arribat a aquest grau de control governamental sobre la retolació comercial. M'imagino que els inspectors quebequesos deuen ser persones amb un cert sentit artístic i una cinta mètrica a la butxaca. I per cert que el govern quebequés fa servir sense embuts l'expressió afrancesament (francisation) de la població.

Com que em preocupa el futur del castellà en una Catalunya independent, he fet un cop d'ull a l'estatus proposat per a l'anglès en un hipotètic Quebec independent. Naturalment, és massa aviat per fer-hi qualsevol mena de projecció en clau catalana, fins i tot en el cas que les situacions sociolingüístiques entre ambdós països fossin comparables. En tot cas, m'ha semblat que és una informació interessant.

M'he basat en un esborrany de Constitució que va redactar-se de cara al referèndum del 1995 (i remarco que era només un esborrany). L'anglès no seria llengua oficial al Quebec (Article 3), però la minoria angloparlant tindria els següents drets:

Article 124. El dret de mantenir la seva identitat, cultura i institucions.
Article 125. El dret a comunicar-se en anglès en l'Assemblea Nacional.
Article 126. El dret a comunicar-se en anglès en l'àmbit de la Justícia.
Article 127. El dret a educar, en la mesura permesa per la llei, els seus fills en anglès, des de la primària fins a la universitat.
Article 128. El dret a rebre, en la mesura permesa per la llei, atenció mèdica i social en anglès si qui despensa aquestes atencions l'ofereix.

Com passa en altres Constitucions, els detalls són deliberadament vagues i la seva concreció ha de passar per lleis posteriors. Potser en un tema socialment tan delicat com el de la convivència lingüística els legisladors prefereixen curar-se en salut i no concretar mesures legals d'alt nivell que podrien lligar-los en un futur. Alhora, però, aquesta inconcreció introdueix la inseguretat de no saber fins a quin punt es poden interpretar els drets de manera restrictiva.

Hi ha un altre article,  el 151, que em sembla interessant. Diu que cap dels articles mencionats abans podran ser modificats sense el consentiment de la comunitat angloparlant. M'agradaria saber com se censaria la comunitat angloparlant, però em sembla molt assenyat que se'ls doni dret a veto sobre aquells articles que afecten la seva identitat.

Per si us interessa, aquí podeu trobar un article molt interessant sobre aquests drets lingüístics des del punt de vista d'un anglo (com s'anomenen els quebequesos angloparlants), que va ser el que em va inspirar aquesta entrada.