dimarts, 30 d’octubre de 2012

Jo vaig votar... però potser no als teus


Ahir vaig veure el vídeo institucional que ha fet la Generalitat per a la campanya del 25-N i vaig creure d'entrada que veia el vídeo electoral de CiU.

A diferència de campanyes anteriors, aquesta em sembla ideològicament esbiaixada, sobre tot per la presència recurrent de banderes estelades. Res a dir si es tractés de la senyera, que és la bandera de tots els catalans, però les estelades són un símbol polític clarament associat amb els partits independentistes. Per això considero que els partits que han impugnat la campanya davant la Junta Electoral (tots tret de CiU i ERC) tenen tota la raó.

CiU es defensa amb l'argument que les imatges es limiten a reflexar moments importants de la història de Catalunya. Ho trobo un raonament molt parcial: és cert que totes les escenes del vídeo són de moments històricament rellevants, però també és cert que no per això són políticament neutrals. I això darrer és essencial tenir-ho en compte si es vol fer una correcta campanya institucional. Si era impossible trobar imatges on no sortissin estelades, potser hagués estat millor fer un altre tipus de vídeo.

Sóc conscient que a CiU no són tan naïfs com per no haver predit la reacció que el vídeo provocaria. Em fa l'efecte que alguns desitgen secretament que la Junta Electoral el veti per poder indignar-se i continuar fent bullir l'olla electoral.

Finalment, haig d'expressar la meva admiració per la manera tan audaç com es planteja el 25-N en termes de plebiscit sense expressar-ho directament. L'alineació amb altres fets històrics i el mateix eslògan Jo vaig votar fan sonar ecos de moment transcendental i d'una votació que un podrà explicar als seus fills.

Podeu veure diferents versions del vídeo aquí i aquí.

dijous, 25 d’octubre de 2012

La (inevitable) comparació amb el Quebec


Sovint es compara Catalunya amb el Quebec. Com  totes les comparacions entre societats, és una comparació imprecisa. D'entrada, les situacions lingüístiques del Quebec i de Catalunya no són similars: allà hi ha un 10% de persones amb l'anglès com a llengua materna, mentre que a Catalunya els castellanoparlants ronden en 50%. En termes de pes demogràfic és una diferència substancial. A més, un sistema educatiu segregat fa que el bilingüisme al Quebec sigui molt inferior al de Catalunya (sobre un 40% enfront del 78%; enllaç, enllaç).

Suposo que és per això que, com a català, algunes situacions lingüístiques del Quebec em sorprenen. Per exemple, el projecte de llei de retolació comercial d'allà prohibia fer servir qualsevol llengua que no fos el francès. Aquesta llei va ser anul·lada pel Tribunal Suprem canadenc i ara els rètols en francès han de ser com a mínim el doble de grans que els rètols en qualsevol altre llengua i no ha de tenir característiques (colors, dibuixos, etc.) que apartin l'atenció del text en francès (enllaç). Per sort a Catalunya no hem arribat a aquest grau de control governamental sobre la retolació comercial. M'imagino que els inspectors quebequesos deuen ser persones amb un cert sentit artístic i una cinta mètrica a la butxaca. I per cert que el govern quebequés fa servir sense embuts l'expressió afrancesament (francisation) de la població.

Com que em preocupa el futur del castellà en una Catalunya independent, he fet un cop d'ull a l'estatus proposat per a l'anglès en un hipotètic Quebec independent. Naturalment, és massa aviat per fer-hi qualsevol mena de projecció en clau catalana, fins i tot en el cas que les situacions sociolingüístiques entre ambdós països fossin comparables. En tot cas, m'ha semblat que és una informació interessant.

M'he basat en un esborrany de Constitució que va redactar-se de cara al referèndum del 1995 (i remarco que era només un esborrany). L'anglès no seria llengua oficial al Quebec (Article 3), però la minoria angloparlant tindria els següents drets:

Article 124. El dret de mantenir la seva identitat, cultura i institucions.
Article 125. El dret a comunicar-se en anglès en l'Assemblea Nacional.
Article 126. El dret a comunicar-se en anglès en l'àmbit de la Justícia.
Article 127. El dret a educar, en la mesura permesa per la llei, els seus fills en anglès, des de la primària fins a la universitat.
Article 128. El dret a rebre, en la mesura permesa per la llei, atenció mèdica i social en anglès si qui despensa aquestes atencions l'ofereix.

Com passa en altres Constitucions, els detalls són deliberadament vagues i la seva concreció ha de passar per lleis posteriors. Potser en un tema socialment tan delicat com el de la convivència lingüística els legisladors prefereixen curar-se en salut i no concretar mesures legals d'alt nivell que podrien lligar-los en un futur. Alhora, però, aquesta inconcreció introdueix la inseguretat de no saber fins a quin punt es poden interpretar els drets de manera restrictiva.

Hi ha un altre article,  el 151, que em sembla interessant. Diu que cap dels articles mencionats abans podran ser modificats sense el consentiment de la comunitat angloparlant. M'agradaria saber com se censaria la comunitat angloparlant, però em sembla molt assenyat que se'ls doni dret a veto sobre aquells articles que afecten la seva identitat.

Per si us interessa, aquí podeu trobar un article molt interessant sobre aquests drets lingüístics des del punt de vista d'un anglo (com s'anomenen els quebequesos angloparlants), que va ser el que em va inspirar aquesta entrada.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Els tres models d'Estat

Darrerament sentim a parlar molt del futur encaix entre Catalunya, Espanya i Europa. Des dels autonomistes del PP als secessionistes d'ERC passant pels federalistes del PSC i els independentistes amb reparos de CiU. Sense anar més lluny, Artur Mas va afirmar fa uns dies que "la independència clàssica no ens convé" i Duran i Lleida ha parlat sovint d'una confederació catalano-espanyola.

Però quina diferència hi ha entre el model autonòmic, el federal i el confederal? Amb voluntat d'aclarir una mica els conceptes he fet una petita comparativa dels tres models (i si he comès algun error, si us plau comuniqueu-m'ho).

Un Estat autonòmic és aquell on, a través d'un procés de descentralització, les regions (o territoris o Comunitats Autònomes) ostenten un cert grau d'autonomia política. És a dir, tenen governs que poden decidir sobre qüestions que normalment quedarien reservades a un Govern central (com la sanitat o l'educació).

L'Estat federal és un model molt similar. També hi ha un Govern central amb poder sobre aspectes comuns (com la defensa, els afers exteriors o la macroeconomia) i uns territoris (Estats) que tenen transferides certes competències. El model federal no implica necessàriament més autogovern que l'autonòmic i, de fet, algunes Comunitats Autònomes espanyoles (com el País Basc) tenen més autogovern que molts Estats de països federals. Això és important tenir ho en compte, perquè a Catalunya sovint fem servir la paraula federal com a sinònim de més descentralitzat.

Quina és, llavors la diferència entre el model autonòmic i el model federal? Doncs l'estabilitat del repartiment de poders. En les federacions, el repartiment de poder entre les administracions està garantida per una llei d'alt rang (una Constitució, per exemple) i és molt difícil modificar-la. En el cas d'un Estat autonòmic, les competències de les Comunitats Autònomes estan atorgades per lleis de rang inferior i el Govern central les pot revocar o modificar amb més facilitat.


I les diferències entre l'Estat federal i l'Estat confederal? N'hi ha bàsicament una: la sobirania dels territoris que el formen. Els membres d'una federació no són Estats sobirans independents, mentre que els d'una confederació sí que ho són. Així, els Estats Units són una federació perquè els diferents Estats que els formen no són sobirans. La Confederació Helvètica (Suïssa) és de fet una federació, perquè els cantons tampoc són sobirans. En canvi, la UE seria una confederació (tot i que atípica) ja que cada Estat membre té reconeixement internacional com a Estat sobirà. A més, i això és clau, una confederació reconeix el dret dels seus membres a abandonar-la unilateralment, mentre que en una federació qualsevol secessió ha de passar per l'aprovació del Govern central.


En una confederació pot existir un Govern central amb competències pròpies (tot i que en aquest cas són els Estats que han cedit les competències al Govern central i no a l'inrevés; penseu en la UE). El grau de poder d'aquest Govern, si existeix, es decideix entre els Estats i pot anar de molt important a purament simbòlic. El lligam entre Andorra, Espanya i França es pot veure com una confederació (el cap d'Estat és compartit i la defensa corre a càrrec d'Espanya). La Commonwealth britànica també és un tipus de confederació, amb un cap d'Estat comú (el monarca britànic). I el model d'Estat associat, com és el cas de Puerto Rico amb els Estats Units, també és un tipus de confederació. De fet, el concepte de la confederació no és aliè a la nostra història: la Corona d'Aragó funcionava com una confederació de regnes, cadascun amb les seves pròpies lleis i estructura de govern però sota un mateix rei.

 
Ara tornem a Catalunya. Quina seria la diferència real entre una unió autonòmica, una de federal i una confederació amb Espanya? A nivell de competències la diferència entre els tres models pot arribar a ser molt subtil. La diferència fonamental seria l'estatus internacional de Catalunya: com a part d'un Estat autonòmic o d'una federació, no seria un Estat sobirà. Com a part d'una confederació amb Espanya, la sobirania de Catalunya hauria d'haver estat abans reconeguda internacionalment. A part d'això, la relació amb Espanya podria ser tan forta o tan laxa com tots dos acordessin.

No vull acabar sense esmentar l'opinió de Guy Laforest, que va recomanar a Mas que busqués "amb alguna fórmula imaginativa, una nova relació amb Espanya que no sigui només la de país veí". Qui sap, potser acabarem inventant un nou tipus de model d'Estat i tot.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

La percepció i l'agressió estrangera

Marshall McLuhan en un mirall. Foto: Wikipedia.

Més d'una vegada m'he trobat, a l'estranger, defensant un punt de vista que no comparteixo, sobre tot quan toca la meva ciutat o el meu país. Per exemple, jo critico durament la sensació d'inseguretat que es viu al metro de Barcelona. En canvi, si sóc a l'estranger i una persona d'allà comença a criticar el meu metro (que si a Barcelona en metro no s'hi pot anar, que si hi ha molts carteristes, que si la seguretat privada no dóna l'abast, etc.), noto com creix dins meu un sentiment que m'impulsa a posar-me a la defensiva i justificar de cop i volta el servei de metro davant aquella agressió estrangera. Tot un acte d'incoherència! Potser a vosaltres també us ha passat.

Fa uns dies vaig publicar una entrada sobre la polèmica dels trets al retrats de quatre personatges en un programa del C33. L'entrada va ser twittejada per en Joan Carreras i va tenir una repercussió que no m'esperava en absolut i que agraeixo molt. Quan criticava la incoherència de defensar aquest programa i criticar programes similars quan vénen de Madrid em referia més o menys a l'impuls de reaccionar davant una agressió estrangera que he explica a dalt.

Hi ha un experiment que sempre he pensat que seria interessantíssim: agafar un guió del Polònia, rodar-lo en castellà i emetre'l per Intereconomia. M'imagino que una cosa així no es farà mai, però la reacció dels espectadors seria digna d'un estudi sociològic. Molts arrufarien el nas i fins i tot s'ofendrien de veure com des d'aquella cadena es fan brometes sobre la llengua catalana, la independència o el presidente Mas. I molts no s'adonarien que els acudits són exactament els mateixos que fan tanta gràcia cada setmana per TV3.

En realitat, Marshall McLuhan ja ens va explicar el perquè d'aquesta reacció quan va pronunciar la seva famosa frase: "El mitjà és el missatge". És a dir: la mateixa informació és interpretada de manera diferent segons per quin canal ens arribi.

TV3 és considerat un mitjà afí a Catalunya i a l'ideari catalanista. Per tant, quan en un programa de TV3 es fa broma sobre la llengua, la independència o el president Mas interpretem que no hi ha una malícia de fons, ni una voluntat d'erosionar una persona, una identitat o una ideologia. Com que els mitjà ens és afí, ens ho prenem com una autocrítica divertida i res més. Per contra, un mitjà com Intereconomia és percebut com a contrari al catalanisme i, per extensió, als interessos de Catalunya en general. Així, quan en un programa d'Intereconomia es fa broma sobre la llengua, la independència o el presidente Mas interpretem (encertadament o no) que hi ha ganes de fer mal, que hi ha una estratègia política al darrera per perjudicar Catalunya i, per extensió, a nosaltres com a catalans. Ens posem instintivament a la defensiva i hi reaccionarem en contra, de manera semblant a com jo passava de cop i volta a defensar el metro de Barcelona davant un estranger, perquè no sabia si estava fent una crítica honesta o s'estava fotent de la meva ciutat.
 
Els sentiments formen part dels mecanismes de la ment humana i la incoherència n'és una conseqüència inevitable. Però això no vol dir que l'hem d'acceptar i abraçar com si res. Ser-ne conscients i provar d'evitar-la és un exercici mental fantàstic que ens ajuda a posar-nos en el lloc del nostre interlocutor i a extreure conclusions que ens passarien per alt d'una altra manera. En el fons, podem subtituir la frase de McLuhan per una altra de molt més familiar: no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. No critiquis una cosa per la qual tu no voldries ser criticat.

dissabte, 13 d’octubre de 2012

La pregunta d'en Mas


Foto: La Vanguardia.

Ahir, coincidint amb el dia de la Hispanitat, La Vanguardia va publicar una llarga entrevista amb Artur Mas, on evidentment va tractar-se la qüestió independentista (enllaç). El que més em va cridar l'atenció de les seves declaracions va ser el curiós redactat que preferiria per a la pregunta del referèndum: "Desitja vostè que Catalunya es converteixi en un nou Estat de la UE?".

Fixeu-vos que enlloc se'ns preguntaria si volem que Catalunya sigui independent. En lloc d'això, la pregunta fa una estranya giragonsa i ens pregunta si volem que Catalunya sigui un nou Estat de la UE, tot suposant que si diem que sí és que estem a favor de que abans s'independitzi. És a dir, se'ns pregunta indirectament per la independència.

L'al·lèrgia de Mas a la paraula independència ha estat ja assenyalada per molts, i m'imagino que té a veure amb un desig de no inquietar alguns sectors de la societat (fins i tot sectors nacionalistes). La paraula independència té una força simbòlica immensa i fàcilment evoca trencament i conflicte. La seva presència en una butlleta podria fer que molts indecisos optessin pel no. Suposo que d'aquí ve aquest redactat tan ambigu.

Però, sincerament: és raonable (i fins i tot legal) aquesta complicació en una pregunta tan transcendental? Com a pregunta per a un referèndum d'adhesió a la UE seria perfectament vàlida, però em sembla massa ambigua per a un referèndum d'independència. Ens estan demanant si ens agradaria que Catalunya fos un estat de la UE en cas que fos independent? Què passaria amb els independentistes anti-europeistes? Haurien de votar sí o no? A més, i pel que tinc entès, els usos internacionals exigeixen que en aquesta mena de consultes la pregunta sigui explícita i sense ambigüitats.

No seria més lògic preguntar directament: "Desitja que Catalunya sigui un Estat independent"? I després ja hi hauria temps per fer un referèndum d'adhesió a la UE, a l'OTAN o al que calgués. (I, com són les coses, en aquesta qüestió coincideixo amb les declaracions de López Tena en una entrevista també d'ahir, enllaç).

dijous, 11 d’octubre de 2012

Bestiari Il·lustrat


M'he llevat avui amb la notícia de la dimissió de Mai Balaguer, directora del programa Bestiari Il·lustrat del Canal 33, arran d'una broma del seu entrevistat, el periodista Jair Domínguez. Per que sembla, en Domínguez va posar-se disparar contra retrat del rei Joan Carles, Fèlix Millet, Salvador Sostres i Carles d'Anglaterra com a part de la seva entrevista.

Quedi dit d'entrada que disparar públicament al retrat d'algú, ni que sigui en to de broma, és un acte amb una càrrega de violència que trobo de mal gust. Dit això, les imatges de la broma van ser molt mesurades (és TVC, al capdevall) i es podien entendre en un context en què l'entrevistat feia de psicòpata. Estic segur que des de la direcció del programa no es pretenia violentar ningú, i que en Domínguez només volia encendre la polèmica (com sol fer). De gustos n'hi ha de tots colors i jo no tinc dret a imposar els meus a ningú.

En qualsevol cas, no era d'això del que volia parlar, sinó de les reaccions a tot plegat. Des de Catalunya han sortit ja moltes opinions defensant la llibertat d'expressió i el dret a emetre aquesta broma pel 33, i condemnant també les crítiques que ha fet la premsa de Madrid. És un punt de vista que comparteixo només a mitges,  però respectable.

Però ara deixeu-me fer una reflexió: què hauria passat si en un programa d'Intereconomia o de Telemadrid s'hagués disparat contra un retrat de Mas, de Pujol o de Macià? Quines haguessin estat les reaccions des de Catalunya? Es continuaria defensant el dret a tirotejar imatges de personatges públics amb la mateixa convicció que es defensa el que va passar al Bestiari Il·lustrat? Em penso que no. Em penso que els mateixos que ara recolzen la brometa dels trets posarien el crit al cel. Twitter, els blogs i els fòrums d'internet bullirien amb opinions indignades. El que abans era una simple broma contra Espanya s'hauria convertit en una polèmica agressió contra Catalunya.

És una situació que es dóna amb certa freqüència. Quan en Rubianes va fer aquelles declaracions de "me cago en la puta España" fa uns anys, molta gent a casa nostra va recolzar-ne el dret a la llibertat d'expressió. I em sembla bé: tothom té dret a cagar-se en el que vulgui i ser tan barroer com vulgui, hi estiguem d'acord o no. Però què hauria passat si un còmic de Madrid hagués dit "me cago en la puta Cataluña"? També n'hauríem defensat la llibertat d'expressió des dels mitjans catalans? O li haurien plogut les crítiques?

Aquesta mena de doble criteri és el que a mi m'indigna. Si defenses la llibertat d'expressió, fes-ho fins el final, peti qui peti i es critiqui a qui es critiqui. D'això se'n diu coherència, i és una virtut escassa. Si no, estas repartit quotes de llibertat: una de gran per als que pensen com tu i una de petita per als que pensen diferent.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Hi ha coses que no es voten

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he sentit les declaracions d'alguns polítics de Madrid sobre el suposat funcionament de la democràcia. Primer de tot, cal aclarir que són declaracions fetes arran de la proposició no de llei de ERC per transferir a les Comunitats Autònomes l'autoritat per convocar referèndums. Era una proposició destinada al fracàs, m'imagino que això tothom ho assumia des del començament, i ha estat rebutjada al Congrés dels Diputats per 276 vots contra 42. Suposo que l'objectiu d'ERC era més aviat airejar el debat independentista i obligar als partits estatals a empescar-se arguments per denegar la transferència d'aquesta competència, a més, per suposat, de recuperar una mica del protagonisme que els ha robat CiU.

El PP ha seguit el guió d'aferrar-se al text de la Constitució. Cap sorpresa aquí. Tanmateix, la línia d'argumental d'altres partits (diguem-ne d'esquerres) m'ha deixat estorat. Segons Ramón Jáuregui del PSOE, les decisions polítiques les han de prendre els partits i al poble se li ha de consultar després, per ratificar el que els polítics ja han decidit. Ho ha dit així, sense que li tremolés la veu. Interpreto que, pel senyor Jáuregui, la societat ha de tenir un mer rol consultiu i se li han de donar les opcions justetes, un cop els polítics han decidit quines. Paternalista és l'adjectiu més suau que se m'acudeix per a aquesta filosofia. Potser, de cara a les properes eleccions, els partits podrien negociar quin d'ells manarà i fer-hi un referèndum ratificatori després: estalviaríem diners i setmanes d'avorrida campanya electoral.

Per la seva banda, Rosa Díaz de PyD ho ha acabat d'adobar. Atenció: “La democracia es mucho mas que votar. Es también decidir que hay cosas que no se votan, como la abolición de derechos fundamentales o la pena de muerte”. Em sembla que davant algú que afirma que negar el dret a votar és part de la democràcia no cal dir res més.

La qüestió del castellà (II)



Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

Els més eixelebrats entre els independentistes voldrien una política de supressió directa del castellà, ràpida i sense contemplacions (aquests són els que sovint rematen les seves propostes amb un misericordiós: “però la gent podria seguir parlant en castellà a casa seva”). Em sembla una manera de pensar fonamentada en l’historicisme, en una tornada als orígens que ignora de cap a cap la realitat social de la Catalunya del segle XXI (enllaç) a més d’ignorar també les preferències de la majoria dels catalans (enllaç). Afortunadament són pocs els que pensen així, però no cal dir que m’esgarrifa pensar que aquesta ideologia pogués arribar a sumar simpaties: representa la pitjor realitat possible, la de la Catalunya dividida, que només pot acabar en un fracàs col·lectiu. L’últim que li convé a un país acabat de néixer (o de renéixer) és que el 50% dels seus habitants no s’hi sentin identificats.

Enquesta publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d’octubre del 2010.

Per sort, la corrent que jo percebo com a majoritària és la contrària, la que aspira a un Estat que integri en bona convivència el català i el castellà. Per a alguns deu ser una aspiració sincera i per a d’altres deu ser part d’una estratègia per atreure els castellanoparlants cap a l’òrbita independentista (enllaç), però en qualsevol cas em tranquil·litza veure com personalitats destacades del catalanisme i l’independentisme (Artur Mas sense anar més lluny, també Jordi Pujol, Carod Rovira o Oriol Junqueres, més recentment) reconeixen el pes demogràfic de la llengua castellana i la necessitat de preservar-la. No es tracta tant de mantenir oberta la porta de la cultura espanyola a Catalunya com de facilitar una cultura en castellà pròpia de Catalunya, diferenciada de l’espanyola.

Hi haurà premsa en castellà en una Catalunya independent o hauré de llegir-ne l’espanyola per internet? M’hauré de comprar una parabòlica per veure televisió en castellà o hi haurà canals de televisió en castellà fets a Catalunya? A l’escola s’ensenyarà en castellà o s’ensenyarà el castellà? Podré comprar literatura en castellà amb la mateixa oferta que ara? Hi haurà premis literaris en castellà a Catalunya? El sentit del meu vot en un referèndum d’independència depèn en bona mesura de les garanties de poder accedir sense entrebancs a la part en castellà de la meva cultura.


Edito el 13 d'octubre: en l'entrevista publicada a La Vanguardia ahir, Artur Mas insisteix que el castellà seria llengua oficial a Catalunya, que la doble nacionalitat catalano-espanyola seria cosa habitual i que la "hispanitat" (que no s'ha de confondre amb l'"espanyolisme", ha remarcat) ha de ser considerat també un patrimoni de Catalunya. Ha conclòs remarcant que en una futura Catalunya independent "no canviarà res més que un estatus polític" per als catalans castellanoparlants perquè "no ens hem tornat bojos".

La qüestió del castellà (I)


Mig en serio mig en broma es diu que, si Catalunya fes un referèndum d’independència, el que voldrien saber molts catalans és en quina lliga jugaria el Barça. Tot i que pot semblar una qüestió trivial, il·lustra la multitud d’aspectes de la nostra vida quotidiana que es veurien afectats en major o menor mesura per un procés independentista. I un aspecte que sense dubte afectarà la vida de molts catalans serà la situació del castellà en una Catalunya separada d’Espanya.

Veureu: la meva llengua materna és el castellà. És la que faig servir per parlar amb els meus pares, la parella i alguns amics. És la llengua en la que penso, la que faig servir per comprendre el món i, per tant, amb la què m’identifico com a individu*. Aquest és el cas també de gairebé el 50% dels catalans (enllaç). Alhora, també parlo català. És la llengua que faig servir a la feina i en la majoria de contexts socials (com, per exemple, aquest blog). Per hores d’ús, el català és la meva llengua habitual. I aquesta combinació de les dues llengües és una situació habitual a Catalunya, sobre tot entre aquells que són immigrants d’arreu d’Espanya i, molt especialment, entre els seus descendents, ja nascuts a Catalunya i educats en la immersió lingüística.


Població segons la llengua d’identificació a Catalunya al 2008. Dades de l’IDESCAT.

Per això, em pregunto en quina situació quedaria el castellà en una Catalunya independent. És la meva llengua materna i m’agradaria poder seguir tenint accés lliure i sense traves a la cultura en castellà en el meu país. I si us plau fixeu-vos en el detall: dic cultura en castellà, no cultura espanyola. Dic cultura en castellà feta a Catalunya per als catalans que no volen perdre el contacte amb la seva llengua materna, i que hauria de complementar la cultura feta en català.

Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

* Definició de l’IDESCAT. Llengua d’identificació: llengua que la persona entrevistada considera com la seva llengua, llengua amb la qual la persona s’identifica.  Llengua habitual : llengua que la persona utilitza més sovint (aquesta llengua pot coincidir o no amb la llengua d’identificació).

Jo sóc del 4.7%

Miro les enquestes i em quedo parat que un 93.3% de la població ja tingui decidit el seu vot en un referèndum d’independència. Entenc que hi ha persones que viuen l’independentisme d’una manera molt visceral i per a les quals la independència de Catalunya és pràcticament un objectiu vital. Són persones van decidir fa anys que votarien sí sense qüestionar-se res més. També hi ha persones que, també per raons molt viscerals, no volen ni sentir a parlar d’una Catalunya fora d’Espanya, i molt menys escoltar els arguments a favor o en contra de la independència. I, per últim, hi ha persones que han decidit que s’abstindran, com a forma de protestar contra els polítics o perquè no volen validar amb el seu vot un referèndum que veuen com un acte secessionista en ell mateix.

Però el que em sorprèn (i no sé si hauria de preocupar-me) és que aquestes persones sumin el 93.3% dels catalans quan encara sabem tan poc de com seria un hipotètic Estat català.

Jo sóc del 4.7% de persones que encara no saben què votaran. Senzillament, no em sento prou informat per poder decidir. Com la afectaria independència el meu dia a dia? Com afectaria la independència els meus ingressos? I el meu futur professional? I la meva jubilació? I la meva vida cultural? Em costa de creure que només el 4.7% dels catalans ens fem aquestes preguntes.

Vull pensar que, si la consulta es materialitza, seran molts més els que abans d’anar a votar començaran a demanar als polítics que expliquin quin és el seu projecte de país. Espero veure un debat no pas electoral, sinó social i polític sobre les qüestions que més tocarien la fibra de la societat catalana en cas d’una victòria del sí. El tipus de debat que no es va poder fer durant la Transició espanyola, vaja. Trobaria democràticament molt preocupant que ens fessin votar sense donar-nos abans una informació tan viatl com aquesta.