dilluns, 26 de novembre de 2012

25-N: La voluntat d'un poble

Mas ahir en la seu de CiU. Foto: El Periódico de Catalunya.

Mirava TV3 ahir a la nit i quan van començar a aparèixer els primers percentatges de vot escrutat de seguida vaig pensar: "Quina pallissa!". Realment, si es complien els pronòstics aquella no seria  la nit del fem-ho possible per a CiU. En les hores posteriors els resultats van millorar una mica, però el llistó que s'havien posat els homes d'en Mas quedava tan lluny que era gairebé com si haguessin perdut les eleccions, tot i haver tret uns molt respectables 50 escons. La majoria excepcional quedava finalment transformada en la pèrdua de 12 diputats. La voluntat d'un poble, en diuen.

Recel dels electors davant les majories absolutes? Inquietud en les files de CiU davant el sobtat gir secessionista d'en Mas? Desconfiança en la voluntat de Mas de tirar endavant un procés sobiranista de debò? Efecte de les acusacions de corrupció? Mas va demanar vots prestats durant la campanya i segurament sí que en va haver molts, però en sentit contrari: de CiU a ERC.

Posats a veure fets inversemblants, durant una estona vaig imaginar-me, com en un gag del Polònia,  la refundació del tripartit. Vaig veure al Mas rebent la noticia i, tot seguit, vaig veure com s'enfilava a la barana del balcó del Majestic disposat a llençar-s'hi de pura desesperació.

Mas va repetir davant els periodistes que qualsevol possible Govern passava per CiU. Això és totalment cert, però aquest cop haurà de gestionar una oposició tricèfala (ERC, PSC i PP amb representació molt similar) on cada partit intueix que és necessari en algun aspecte. La cruïlla d'escollir entre l'economia i el sobiranisme és complicada. Un acord amb ERC asseguraria la continuïtat del projecte sobiranista però suposaria una nosa de cara a aprovar mesures socialment restrictives, que des del Govern es consideren imprescindibles. Per altra banda, un acord amb el PP donaria llum verda en qüestions econòmiques però significaria la mort d'un procés sobiranista que s'ha convertit en una promesa personal d'Artur Mas. Però la cosa es pot complicar encara més: està la gent de CiU disposada a continuar abraçant una idea (la independència) que els ha costat una clatellada de 12 diputats? Es plantejaran tornar a posicions autonomistes com qui no vol la cosa? I també hi és el PSC, com l'alternativa del mig: potser més disposats que ERC a negociar algunes retallades aquí i allà a canvi de ficar el procés sobiranista en el congelador durant una bona temporada, cosa que els trauria molta pressió.

No sé amb qui s'acabarà pactant ni com. Si hagués d'apostar diria que el més probable és una aliança CiU-ERC amb una ERC molt disposada a afluixar en temes socials a canvi de poder tocar amb els dits el seu gran somni (i per això em sorprèn l'actitud dels diaris de Madrid, que veuen en la caiguda de CiU la fi de l'independentisme). Tanmateix, vistos els resultats, jo ja m'ho espero tot.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Els polítics i els endevinadors

L'endevinadora, de Simon Vouet
 
En Toni Soler deia fa uns dies que preguntar si hi hauria peatges en una Catalunya independent, o si s'hi podrien pagar les pensions, no era procedent. Dia que aquestes són preguntes que depenen de decisions que prendran Governs futurs i ningú a dia d'avui pot respondre-les (enllaç).

Tanmateix, haureu notat que els partits polítics catalans fan exactament el contrari: ens expliquen dia sí i dia també com serà aquesta Catalunya independent. Uns en positiu i altres en negatiu, però tots competeixen per fer-nos arribar els seus pronòstics. Hem de creure que ens estan venent fum? Que ens estan enganyant amb prediccions impossibles? Jo crec que no.

Hi ha qüestions que impactarien un futur Estat català des del primer dia, independentment del color polític del Govern. Per exemple: Catalunya podria o no formar part de la UE bon punt s'independitzés? Ningú no demana postergar aquest debat fins després d'una consulta. Al contrari: volem saber ara si serà legalment possible continuar en la UE, volem saber a què atenir-nos abans de votar. I el mateix s'aplica, per exemple, a les pensions: es podrien continuar pagant les mateixes pensions en una Catalunya independent? Governs posteriors decidirien el com, el quant i el fins quan, però, d'entrada, el que volem saber es si ens ingressarien els diners des del primer dia.

Amb la independència com a tema clau de la campanya electoral, és normal que qualsevol partit amb aspiracions s'hagi format una idea de com seria l'hipotètic Estat propi. Al capdavall, suposo que aquests mateixos partits serien els que aspirarien a governar aquest Estat. Per tant, trobo perfectament raonable que els ciutadans els demanem què pensen fer si un dia gestionen les famoses estructures d'Estat.

I més enllà de la fita electoral, un canvi sociopolític de la transcendència d'una independència (o interdependència?) demanaria un consens sociopolític molt ampli, que per lògica s'hauria de gestar abans de la consulta. Arribat el cas, el model d'Estat i els drets bàsics dels ciutadans podrien (i crec que haurien de) decidir-se d'aquesta manera i ratificar-se després en un referèndum constitucional (el primer esborrany de la hipotètica Constitució quebequesa estava ja escrit abans dels referèndum del 1995; enllaç). La cooficialitat del castellà, per exemple, podria decidir-se amb un consens polític d'aquesta mena.

Potser no cal llençar-nos a un debat d'aquesta mena ara mateix, quan el procés independendista encara és només una promesa electoral, però arribat el cas seria imprescindible posar-nos a debatre abans d'una consulta. No només crec que seria procedent sinó directament imprescindible. Si no, se'ns estaria demanant decidir a cegues, sense cap informació. Això sí, el tema dels peatges el podríem deixar per a més tard.