25-N: La voluntat d'un poble

Mas ahir en la seu de CiU. Foto: El Periódico de Catalunya.

Mirava TV3 ahir a la nit i quan van començar a aparèixer els primers percentatges de vot escrutat de seguida vaig pensar: "Quina pallissa!". Realment, si es complien els pronòstics aquella no seria  la nit del fem-ho possible per a CiU. En les hores posteriors els resultats van millorar una mica, però el llistó que s'havien posat els homes d'en Mas quedava tan lluny que era gairebé com si haguessin perdut les eleccions, tot i haver tret uns molt respectables 50 escons. La majoria excepcional quedava finalment transformada en la pèrdua de 12 diputats. La voluntat d'un poble, en diuen.

Recel dels electors davant les majories absolutes? Inquietud en les files de CiU davant el sobtat gir secessionista d'en Mas? Desconfiança en la voluntat de Mas de tirar endavant un procés sobiranista de debò? Efecte de les acusacions de corrupció? Mas va demanar vots prestats durant la campanya i segurament sí que en va haver molts, però en sentit contrari: de CiU a ERC.

Posats a veure fets inversemblants, durant una estona vaig imaginar-me, com en un gag del Polònia,  la refundació del tripartit. Vaig veure al Mas rebent la noticia i, tot seguit, vaig veure com s'enfilava a la barana del balcó del Majestic disposat a llençar-s'hi de pura desesperació.

Mas va repetir davant els periodistes que qualsevol possible Govern passava per CiU. Això és totalment cert, però aquest cop haurà de gestionar una oposició tricèfala (ERC, PSC i PP amb representació molt similar) on cada partit intueix que és necessari en algun aspecte. La cruïlla d'escollir entre l'economia i el sobiranisme és complicada. Un acord amb ERC asseguraria la continuïtat del projecte sobiranista però suposaria una nosa de cara a aprovar mesures socialment restrictives, que des del Govern es consideren imprescindibles. Per altra banda, un acord amb el PP donaria llum verda en qüestions econòmiques però significaria la mort d'un procés sobiranista que s'ha convertit en una promesa personal d'Artur Mas. Però la cosa es pot complicar encara més: està la gent de CiU disposada a continuar abraçant una idea (la independència) que els ha costat una clatellada de 12 diputats? Es plantejaran tornar a posicions autonomistes com qui no vol la cosa? I també hi és el PSC, com l'alternativa del mig: potser més disposats que ERC a negociar algunes retallades aquí i allà a canvi de ficar el procés sobiranista en el congelador durant una bona temporada, cosa que els trauria molta pressió.

No sé amb qui s'acabarà pactant ni com. Si hagués d'apostar diria que el més probable és una aliança CiU-ERC amb una ERC molt disposada a afluixar en temes socials a canvi de poder tocar amb els dits el seu gran somni (i per això em sorprèn l'actitud dels diaris de Madrid, que veuen en la caiguda de CiU la fi de l'independentisme). Tanmateix, vistos els resultats, jo ja m'ho espero tot.